INDUMENTÀRIA / INDUMENTARIA

INDUMENTÀRIA:

El populatxo tenia grans quantitats de peces de roba fetes amb teixits de llana, lli i cotó basts i gruixats (estamenya, escot, cotonina, cordellat, panyo, xamellot, mitjallana, sarja, drap, etc.) i els que podien guardaven pels diumenges i dies de festa algunes peces més bones (escandalari, calamandria, tafetà, filadís, indiana, friseta, estam, holanda, trué, i rarament domàs, moaré, ràs, mussolina, batista, etc.). La gent de bona posició, a més a més dels teixits esmentats, també en tenia alguns de seda luxosos (lama, segrí, tissú, terçanell i franel·la entre altres).

A grans trets, i pel que fa a la indumentària masculina, podem dir que els homes ben posicionats portaven una camisa bona de tela de lli a la qual ajustaven el coll i els punys amb botons d’or o plata. Cobrien la camisa amb una jupa o guardapits amb faldonet, i portaven uns calçons ajustats a les cames fins just davall els genolls. També solien dur un saio elegant o casaca, que anys després es substituiria per la levita. Completaven la indumentària amb unes calces, generalment blanques, unes sabates amb sivella, i no hem d’oblidar la capa i el capell de feltre.

Els pagesos i menestrals es mudaven imitant a l’estament superior, segons les possibilitats de cadascú. En canvi, la roba diària que portaven presentava alguns trets i característiques d’èpoques anteriors. La camisa era de drap de lli gruixat, damunt portaven un guardapits fins a la cintura, ajustat davant amb una filera de botons i una ampla percinta a la cintura. Ja a les darreries del segle es posarien alguna faixa o troca, i damunt un saio o jaqueta. Els calçons eren amples i podien ser fins als genolls o llargs. Duien calces, generalment de color, o antiparons i avarques, i segons l’estació de l’any duien un capell de feltre o palla.

Pel que fa a la indumentària femenina del segle XVIII, podem dir que presentava moltes particularitats comuns amb la mallorquina gairebé durant tota la centúria. En el s. XIX, mentre Menorca s’adaptava als nous corrents europeus, l'interior de Mallorca mantenia i perfeccionava les seves particularitats.

Les dones portaven una camisa de lli fins davall els genolls, molt escotada i algunes amb randes als punys i a l’escot. Damunt la camisa es posaven un gipó també escotat i generalment negre, tot i que cada cop més s’utilitzaven els de color i estampats. Les mànigues s’ajustaven al braç amb una enfilada de botons. Portaven tres tipus de faldons amb les corresponents bastes i plecs a la cintura: els de davall eren blancs de lli o cotó, els d'enmig de llana i sovint retxats, i els de damunt que generalment eren llisos, d’una gran varietat de colors, i amb alguns ornaments. La jaqueta era igual que el gipó, però amb més pocs botons a les mànigues i amb un faldonet que quedava per fora del faldó. Per fer feina solien dur calces fosques o de colors forts, i per anar mudades blanques o de colors clars. Les sabates eren planes o de taló moderat amb sivella. Es cobrien el cap amb el cambuix (una senzilla còfia), damunt d’ell es posaven un rebosillo blanc de lli o cotó, ornat amb randes o brodats, i damunt d’aquest es posaven l'anomenat rebosillo de damunt, molt més vistós i luxós. En temps de fred substituïen el rebosillo de damunt per la manteta, i per sortir al carrer la canviaven per la mantellina, mentre que el mantell es destinava més per les ocasions especials. En el segle XIX totes aquestes peces d’abric van perdre la seva utilitat per convertir-se en ornaments elaborats amb teixits prims i transparents. Solien dur sovint la cua embolcallada de cintes o toques més o manco vistoses segons l’ocasió i per completar l’abillament del cap es posaven un floc davall les barres.

Pel que fa a la joieria podem dir que estava marcada per un cert punt glamorós i sobretot religiós com correspon a l’època. Les botonades de camises i gipons, i les seves particulars característiques són una mostra de la importància d’aquest complement en la indumentària, així com els fermalls i les sivelles. La religiositat i devoció de la societat illenca queda palesa amb la gran varietat de creus (sobretot de l’orde de Malta), rosaris, reliquiaris, justines i medallons amb la imatge d’algun Sant. També hem de destacar la gran quantitat d’anells, arracades, braceroles, collars, cadenes i diferents joiells que s’esmenten en els inventaris.

INDUMENTARIA:

El populacho tenía grandes cantidades de prendas de vestir hechas con tejidos de lana, lino y algodón basto y grueso y los que podían guardaban para los domingos y días de fiesta algunas piezas más buenas de tafetán o más raramente de raso o muselina. La gente de buena posición, además de los tejidos nombrados también tenía algunas de seda lujosas.

A grandes rasgos de la indumentaria masculina podemos decir que los hombres bien posicionados llevaban una camisa de tela de lino que se ajustaba al cuello y a los puños con botones de oro o plata. Cubrían la camisa con un chaleco y llevaban unos pantalones ajustados a las piernas hasta justo debajo de las rodillas. También solían llevar un sayo o casaca, que más tarde se substituiría por la levita. Completaban la indumentaria con unos calcetines, generalmente blancos, unos zapatos con hebilla, y no podemos olvidar la capa y el sombrero de fieltro.

Los payeses y menestrales se vestían de fiesta imitando al estamento superior, según las posibilidades de cada uno. En cambio, la ropa diaria que llevaban presentaba algunas características de épocas anteriores. La camisa era de lino grueso, encima llevaban un chaleco hasta la cintura, ajustado delante con una hilera de botones y una cinta ancha en la cintura.  Ya a finales de siglo se pondrían alguna faja y encima un sayo o chaqueta. Los pantalones eran anchos y podían ser largos o hasta las rodillas. Llevaban calcetines, generalmente de color y abarcas, y según la época del año llevaban sombrero de fieltro o de paja. 

De la indumentaria femenina del s.XVIII podemos decir que presentaba muchas peculiaridades comunes con la mallorquina durante casi todo el siglo. Pero en el s.XIX, mientras Menorca se adaptaba a las corrientes europeas, el interior de Mallorca mantenía i perfeccionaba sus particularidades.

Las mujeres llevaban una camisa de lino que les llegaba hasta las rodillas, muy escotada y algunas con randas en los puños y en el escote. Encima de la camisa se ponían un “gipó” también escotado generalmente negro, aunque cada vez se utilizaban más los de color y estampados. Las mangas se ajustaban al brazo con una hilera de botones. Llevaban tres faldones con sus correspondientes bastas y pliegues en la cintura: los de debajo de lino o algodón, los de en medio de lana y a menudo a rayas, y los de encima que generalmente eran lisos, de una gran variedad de colores y algunos con ornamentos. La chaqueta era igual que el “gipó” pero con menos botones en las mangas i con un faldoncillo que quedaba fuera del faldón.

Para trabajar solían llevar calcetines oscuros o de colores fuertes, y para ir mudadas blancas o de colores claros. Los zapatos eran planos o de tacón moderado con hebilla. Se cubrían la cabeza con un “cambuix” (una sencilla cofia), sobre él se ponían un “rebosillo” blanco de lino o algodón adornado con randas y bordados, y encima de este se ponían lo que llamaban “rebosillo de damunt” (de encima), mucho más vistoso y lujoso. En tiempos de frío substituían el “rebosillo de damunt” por una “manteta” i para salir a la calle la cambiaban por la “mantellina”, mientras que el manto se destinaba más a ocasiones especiales. En el s. XIX todas estas las piezas de abrigo perdieron su utilidad para convertirse en ornamentos elaborados con tejidos delgados y transparentes. A menudo solían llevar el pelo envuelto en cintas más o menos vistosas según la ocasión y para completar el atuendo de la cabeza se ponían un lazo debajo en mentón.

De la joyería podemos decir que está marcada por un cierto punto glamoroso y sobretodo religioso como corresponde a la época. Los botones de camisas y “gipons”, y sus particulares características son una muestra de la importancia de este complemento en la indumentaria, así como las hebillas. La religiosidad y devoción de la sociedad isleña puede apreciarse en la gran variedad de cruces (sobretodo de la orden de Malta), rosarios y medallones con la imagen de algún Santo. También debemos destacar la gran cantidad de anillos, pendientes, pulseras, collares, cadenas y diferentes joyas que se nombran en los inventarios de la época.